Viatjar és com flirtejar amb la vida. És com dir, hem quedaria i t'estimaria, però m'he d'anar: aquesta és la meva estació. Ho va dir Lisa St. Aubin en una reflexió molt encertada de l'amor que podem arribar a sentir per un lloc desconegut, pel sol fet de ser desconegut. En aquest blog explicaré les meves experiències personals en els viatges que he anat i aniré fent.

Aquesta aventura comença el 13 de juny de 2014. Una amiga i jo ens vam disposar aquest cap de setmana a visitar l'emblemàtica ciutat d'Estrasburg (Franca), on vivia un amic en comú, en Xavi, al que no veiem des de feia uns quants anys. Ens vam trobar una mica indecisos a l'hora de marxar: ja que era el primer cop que viatjàvem a un lloc on desconeixíem completament la llengua i on depeníem completament d'en Xavi a l'hora d'anar a qualsevol lloc o demanar alguna cosa.

Estrasburg és una ciutat Francesa amb arrels alemanyes, ja que va ser ocupada diversos cops pels alemanys, Sens dubte això va marcar a aquesta ciutat amb un distintiu, és una de les poques regions Franceses que van arribar a tenir llengua pròpia (L'Alcacien). Llengua que està pràcticament morta perquè ja no s'ensenya en les escoles, només perdura gràcies a la transmissió de la llengua per ascendència familiar.

Vam arribar a les onze del matí, l'avio havia arribat sense retard. Un cop arribats a l'aeroport ens vam trobar amb en Xavi que estava tant, o fins i tot, més content que nosaltres per la nostra visita a la capital Europea.

La primera cosa que ens va sorprendre va ser que en Xavi un cop ficades les maletes en el cotxe ens va portar directament a un restaurant per anar dinar, nosaltres no teníem gaire gana, però en Xavi ens va explicar que aquí els restaurants a patir de la una i mitja tanquen la cuina?, perquè aquí l'hora de menjar és de dotze a una del migdia. Ens va semblar peculiar el fet que els seus horaris eren molt diferents dels nostres, per exemple: les botiges tanquen a les sis de la tarda i els supermercats entre les set i les vuit del vespre.

Tot seguit de menjar ens vam decidir per visitar una mica el centre de la ciutat i veure alguns monuments o llocs emblemàtics de la ciutat:

El primer que ens va fer visitar en Xavi és la (place Kleber), una placa on ens va explicar que sempre hi ha algun mercat de llibres, actuacions en directe, i que a nadal aprofiten la visibilitat de la placa per posar un arbre de nadal gegant que es pot veure des de diversos punts de la ciutat. També hi ha una biblioteca que té llibres en pràcticament qualsevol llengua que vulguis.

Després vam caminar durant uns quinze minuts i vàrem arribar a la catedral d'Estrasburg, de disseny gòtic. En Xavi ens va explicar d'entre altres coses que la catedral tenia més de 1.000 anys. Havia aguantat les guerres, les invasions, els bombardejos… era pràcticament un miracle que seguis en peu a dia d'avui.

Més tard vàrem anar a dinar i tot seguit ens vam dirigir a casa de Xavi per dormir després d'un dia esgotador.

L'endemà dissabte ens vam llevar al voltant de les 10 del matí, el Xavi havia preparat per avui una excursió al mont Sainte Odile Després d'esmorzar rapidament vam posar rumb cap a un poble als afores de la ciutat que es diu Obernai, un dels pobles històrics i culturals de l'Alsace, un poble al més pur estil romànic amb més de mil anys d'antiguitat i mig rodejat per una muralla que data dels primers assentaments que van fer els romans. El poble tenia impregnat en els seus edificis el més pur estil alsacien, als carrers el més pur estil romànic.

Després de fer un recorregut per tot el poble; admirar els seus monuments, incidir en la seva cultura, i importunar als vilatans amb preguntes trivials ens vam decidir a anar a veure el castell situat al mont de Sainte Odile a deu minuts en cotxe.

Vam arribar a un pàrquing de terra en mig de la muntanya, tot i veure una estructura bastant ben conservada, i una façana al més pur estil neoromànic la Núria i jo ens temíem que donada la seva ubicació i antiguitat a l'interior, la intemperància meteorològica, i el pas del temps no haurien sigut tan benvolents. Per la nostra sorpresa vam trobar que l'interior es conservava perfectament i que les antiguitats, parets, sostres, pintures, i murals estaven en perfecte estat. Però el palau no era l'únic per visitar; també vam fer un recorregut pel monestir situat al costat del castell, el seu estil era diferent del castell, un estil més gòtic barrejat amb una essència neoromànica per compassar l'estil del monestir amb el del castell.

Per últim vam visitar els jardins on el Xavi ens va ensenyar una espècie de mur, ens va semblar molt ridícul a primera vista, però la història que contenia aquest mur ens va impresionar:

La muralla pagana, així és com li deien, és un dels llocs més misteriosos d'Alsace. La mateixa data de construcció d'aquesta paret és objecte de discussió. Alguns estudiosos han rastrejat la creació del mur deu segles abans de crist. Ni tan sols saben que era: era potser un recinte d'animals? Una fortificació contra els invasors? El que és cert és que aquesta paret sempre havia creat un ambient estrany. És difícil no ser embruixat per aquest lloc fantàstic, on les ombres i les llums s'alteren en un lloc curiós. La muralla s'estén uns 11 quilometres al votant del mont Sainte Odile.

Cap a les vuit del vespre vam arribar de nou a Estrasburg disposats a dinar alguna cosa, el Xavi ens va portar a un restaurant “típic Alsacien” que hi havia a la zona del centre històric. Era un restaurant amb molt motius que inspiraven una barreja molt singular. Els Alsacians se sentien molt orgullosos de les tradicions i als mots alemanys i francesos que varen fer seus i barrejar creant una llengua pròpia, que tot i que al llarg dels anys ha arribat gairebé a desaparèixer sempre hi ha gent, per regla general d'una avançada edat, que la parlen a cada cop que en tenen ocasió. És una llastima veure com una llengua mor inexorablement davant dels teus ulls sense poder fer res.

Més tard el Xavi ens va fer un recorregut pels bars de nit que obren els divendres i dissabte a la nit, hi havia gairebé bars de totes les nacionalitats; mexicans, cubans, francesos, alemanys, turcs... Després d'un Tour per gairebé tots els bars que ens va fer en Xavi ens vam disposar a anar a descansar per tal de llevar-se d'hora al diumenge, per tal de poder fer alguna cosa mes abans d'agafar l'avio a les quatre de la tarda.

El diumenge ens vam llevar a dos quarts de nou del matí. Vam esmorzar rapidament un cafè i uns croissants que el Xavi portava cada dia de la pastisseria. En Xavi avui ens volia fer un Tour en barca per tots els canals que envolten la ciutat d'Estrasburg, fan que sigui una ciutat molt pintoresca. És molt impressionant poder visitar tota una ciutat dins d'un vaixell. Després de donar un últim passeig per la ciutat vam anar a menjar alguna cosa abans de posar rumb a l'aeroport on havíem de prendre l'avió de tornada cap a casa.

Va ser un viatge molt instructiu a la part que divertit. La Núria i jo vam passar un cap de setmana fantàstic i inoblidable. Ús recomanem la ciutat i nosaltres esperem impacients per poder tornar a passar uns dies amb el Xavi sigui a casa o a l'estranger.